Segurament mai l’escola no havia estat tant el centre d’atenció com en els darrers anys. D’una banda, sorgeixen veus apassionades de presumptes experts educatius cridant a una renovació pedagògica permanent. De l’altra, en l’àmbit institucional es promulguen lleis i decrets que sovint només serveixen per a burocratitzar enormement  el dia a dia escolar,  fent molt feixuga la tasca docent i confonent tant els alumnes com el propi professorat que ho pateix.No passa dia sense que apareguin notícies als mitjans de comunicació parlant de l’escola, tant en sentit pejoratiu  explicant el baix nivell amb què surten els alumnes  d’aquesta preuada institució, com molt més sovint a l’inrevés: alabant i magnificant l’ última bajanada que ara sí o sí que servirà per a millorar l’educació, i que se li ha acudit a algun buròcrata que vol fer mèrits polítics, a algun presumpte expert educatiu amb vocació de convertir-se en salvador de la humanitat, o a un novedós gurú de les noves tecnologies (sovint amb interessos econòmics inconfessables) . De manera  inexorable  s’anirà aplicant bajanada rera bajanada  de forma  generalitzada al sistema escolar sense cap tipus de validació ni assaig previ. Una bajanada més que com tantes d’altres  tindrà la seva publicitat governamental a bombo i plateret per a lluïment del seu creador. Al cap d’un quant temps aquesta ocurrència caurà dins el sac de l’oblit i qui dia passa any empeny. I  així fins a la propera ocurrència.

Aquesta dinàmica de pressió constant sobre l’escola exercida des d’un ampli front de sectors socials és potser la causa  que sovint quedi en un segon pla  quin és l’objectiu genuí i primigeni d’aquesta institució: la transmissió d’aquells sabers que la majoria, pel seu estrat social o nivell econòmic no poden adquirir en cap altre lloc. En adquirir-los, aquests individus podrien progressar com a persones lliures i ciutadans de ple dret en comptes de viure com a súbdits.

Andreu Navarra (Barcelona 1981) és llicenciat en filología hispànica per la Universitat de Barcelona. Va obtenir el Premi Extraordinari de Llicenciatura i va gaudir d’una Beca Predoctoral de Formació a l’Investigador de la Generalitat de Catalunya. És professor de secundària de Llengua castellana i Literatura. També exerceix com a professor d’Història de la Cultura Contemporània a la Universitat Oberta de Catalunya. Com a columnista col.labora en diversos mitjans de comunicació i ha estat escrivint una columna mensual sobre temes educatius a El País.

Com a historiador ha escrit diverses obres dedicades al regeneracionisme i la vida intel·lectual catalana i espanyola del segle XX. Entre els seus títols figuren 1914. Aliadófilos y germanófilos en la cultura española (2014), El ateísmo. La aventura de pensar libremente en España (2016), El espejo blanco. Viajeros españoles en Rusia (2016), La escritura y el poder, una completa i matisada biografia d’Eugeni d’Ors (2018), La Revolución Imposible, vida y muerte de Andreu Nin (2021) i obres educatives com  Devaluación Continua (2019) i Prohibido Aprender: Un recorrido por las leyes de educación de la democracia (2021).

Xavier Massó Aguadé (Tarragona, 1959), és Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació i en Antropologia Social i Cultural i Catedràtic d’Ensenyaments Secundaris per l’especialitat de Filosofia. Actualment és el secretari general del sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) i president de la Fundació Episteme. Dedicat durant gairebé tres dècades al sector educatiu, Massó es autor del llibre El Fin de la Educación La escuela que dejó de ser (Akal, 2021)  i col·labora en diversos mitjans de comunicació de premsa escrita, ràdio i televisió, així com a ponent en diversos fòrums educatius.