Què passa amb la ment quan el cervell es mor?

Benvolguts/des.

L’estudi científic de la consciència va començar a deixar de ser tabú fa només trenta anys. Avui, és un camp d’estudi “de fet” i “de dret”, fins i tot a les neurociències ortodoxes. Tanmateix, és una ciència jove, perquè continuem intentant deslligar “el nus de Galileu”, qui, fa quatre-cents anys, va declarar estratègicament la separació entre la realitat objectiva (forma, posició, velocitat, etc. ) i la realitat subjectiva (sabors, colors, dolors, etc.), donant prioritat ontològica i metodològica a la primera i postposant indefinidament una ciència de la consciència.
A més, el paradigma actual de la investigació sobre l’experiència humana ignora, menysprea, ridiculitza i fins i tot censura allò que jo anomeno “els marges de la consciència”, que inclouen tot tipus d’experiències quotidianes excepcionals i processos cognitius anòmals.

Són “marges” en un doble sentit, ja que estan “marginats” (amb tota mena de prefixos despectius com “pseudo-científic”, “súper-natural”, “extra-ordinari” o “ir-racional”) alhora que són veritable “frontera” de coneixement. Parlaré de diverses d’aquestes “recerques herètiques” en les que estic involucrat, i faré especial èmfasi sobre el camp de les “experiències properes a la mort”. Què passa amb la ment quan el cervell es mor? Per al materialista de carnet, la resposta és tan curta com dogmàtica: “res! (òbviament la ment es mor també i prou)”. Explorarem, no obstant, una altra possibilitat tant des d’un punt de vista teòric, com experimental, com experiencial. Les neurociències actuals tenen al davant un repte, oportunitat, i responsabilitat semblants a les de la física quàntica de principis del segle XX.
La ciència és un viatge cap allò que desconeixem, o no és ciència.

Us hi esperem!